M'interessa el tema de l'aprenentatge de llengües i de seguida he anat a llegir el text que enllaçaves.
Quan parla d'aprofitar els coneixements que ja poseïm d'unes llegües i diu que "una gran part d'aquests coneixements es poden transferir a una nova llengua que pretesament no coneixem", està parlant d'un fenomen ben conegut pels lingüistes i aprofitat pels professors d'idiomes: la transferència lingüística. No tenia notícia d'aquesta sistematització pràctica (o això sembla ser el llibre de què parla).
(Quan les semblances entre la llengua estudiada i les que ja coneixem ens porten a cometre errors, parlem de "interferència lingüística", que es basa en els mateixos mecanismes que la transferència i de la que representa la part negativa.)
L'únic exemple que esmenta ("La doble t del notte italià és la i catalana i la ch castellana") es basa en la gramàtica històrica, ço és, a partir de les formes del llatí vulgar, cada llengua romànica en deriva les seues pròpies, de manera que totes les que deriven una mateixa forma original solen guardar una relació de "paralel·lisme" (no és exacte al 100%, però si l'estudiant hi presta atenció, pot resoldre molts dubtes i "endevinar" --en realitat, deduir-- moltes de les formes correctes en la llengua estudiada).
Una metodologia d'estudi que es recolze sobre aquests paralel·lismes podria millorar els resulats. En la pràctica, però, he de dir que només he apreciat diferències significatives en els resultats quan els estudiants eren professionals del llenguatge: professors de llengües, estudiants de filologia, etc. Sospite que açò es deu a que el procés necessita d'un grau d'abstracció bastant elevat, i l'usuari normal d'una llengua, fins i tot el bilingüe, no s'arriba a aprofitar dels avantatges d'aquest plantejament. Ara bé, en el cas dels parlants que ja dominent tres o quatre llengües de la mateixa família, aprendre'n la següent és un autèntic joc de xiquets. De fet, m'agrada plantejar aquesta endevinalla als meus alumnes: "quina és la llengua més difícil d'aprendre?" Les respostes solen anar cap a l'àrab, el xinés i el rus, i em costa fer-los entendre que qualsevol infant del món aprén a parlar a la mateixa edat, al voltant dels dos anys, el què vol dir que no hi ha llengües més difícils que altres, i que, en realitat, la llengua que més ens costa aprendre és la segona (o la primera, si no contem la materna), perquè quan voldrem aprendre la tercera, comptarem amb el bagatge de les dues anteriors, i així successivament, fent més fàcil el procés a cada llengua que afegim.
Serà qüestió de buscar el llibre, a veure si és tan pràctic com promet. En qualsevol cas, sí que és cert que una persona que parle un parell de llengües romàniques podrà llegir (i comprendre per damunt del 80%) un text senzill en una llegua romànica que no haja estudiat... sempre que no es tracte del romanés, que té més d'un 55% de vocabulari procedent de la família de les llengües eslaves! Pots fer la prova amb el portugués, amb l'italià, amb el francés, amb l'occità... Internet ens ho posa molt fàcil!
Gràcies per la pista, tractaré de trobar el llibre.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSalutacions!
ResponEliminaM'interessa el tema de l'aprenentatge de llengües i de seguida he anat a llegir el text que enllaçaves.
Quan parla d'aprofitar els coneixements que ja poseïm d'unes llegües i diu que "una gran part d'aquests coneixements es poden transferir a una nova llengua que pretesament no coneixem", està parlant d'un fenomen ben conegut pels lingüistes i aprofitat pels professors d'idiomes: la transferència lingüística. No tenia notícia d'aquesta sistematització pràctica (o això sembla ser el llibre de què parla).
(Quan les semblances entre la llengua estudiada i les que ja coneixem ens porten a cometre errors, parlem de "interferència lingüística", que es basa en els mateixos mecanismes que la transferència i de la que representa la part negativa.)
L'únic exemple que esmenta ("La doble t del notte italià és la i catalana i la ch castellana") es basa en la gramàtica històrica, ço és, a partir de les formes del llatí vulgar, cada llengua romànica en deriva les seues pròpies, de manera que totes les que deriven una mateixa forma original solen guardar una relació de "paralel·lisme" (no és exacte al 100%, però si l'estudiant hi presta atenció, pot resoldre molts dubtes i "endevinar" --en realitat, deduir-- moltes de les formes correctes en la llengua estudiada).
Una metodologia d'estudi que es recolze sobre aquests paralel·lismes podria millorar els resulats. En la pràctica, però, he de dir que només he apreciat diferències significatives en els resultats quan els estudiants eren professionals del llenguatge: professors de llengües, estudiants de filologia, etc. Sospite que açò es deu a que el procés necessita d'un grau d'abstracció bastant elevat, i l'usuari normal d'una llengua, fins i tot el bilingüe, no s'arriba a aprofitar dels avantatges d'aquest plantejament.
Ara bé, en el cas dels parlants que ja dominent tres o quatre llengües de la mateixa família, aprendre'n la següent és un autèntic joc de xiquets. De fet, m'agrada plantejar aquesta endevinalla als meus alumnes: "quina és la llengua més difícil d'aprendre?" Les respostes solen anar cap a l'àrab, el xinés i el rus, i em costa fer-los entendre que qualsevol infant del món aprén a parlar a la mateixa edat, al voltant dels dos anys, el què vol dir que no hi ha llengües més difícils que altres, i que, en realitat, la llengua que més ens costa aprendre és la segona (o la primera, si no contem la materna), perquè quan voldrem aprendre la tercera, comptarem amb el bagatge de les dues anteriors, i així successivament, fent més fàcil el procés a cada llengua que afegim.
Serà qüestió de buscar el llibre, a veure si és tan pràctic com promet. En qualsevol cas, sí que és cert que una persona que parle un parell de llengües romàniques podrà llegir (i comprendre per damunt del 80%) un text senzill en una llegua romànica que no haja estudiat... sempre que no es tracte del romanés, que té més d'un 55% de vocabulari procedent de la família de les llengües eslaves! Pots fer la prova amb el portugués, amb l'italià, amb el francés, amb l'occità... Internet ens ho posa molt fàcil!
Gràcies per la pista, tractaré de trobar el llibre.
Per comprar el libre
ResponElimina