Unitat, sí, però sinó, democràcia

Aquests dies es parla molt de unitat (parlo de candidatures unitàries per a declarar la independència de Catalunya), i això és bó. Però no cal obsessionars-hi: confiem en la democràcia. Fora fantàstic que hi hagués unitat per la independència, potser tot fora molt més fàcil.

Em sembla detectar massa por darrera aquesta obsessió per la unitat. Tenim por de que els independentistes siguem pocs al Parlament i s'ens mengi la llei de Hondt. Però i si no som tan pocs? Les forces parlamentàries estan perden molt de suport. Confiem en la democràcia, que som nosaltres. I si no guanyem, doncs ho haurem de tornar a provar el proper cop.

Fa anys era a una junta d'una associació de veins que es va dividir per que el tresorer havia disgustat a tota la resta i no volia dimitir. Tothom estava molt preocupat per que no hi havia forma de fer-lo fora. La solució va ser molt senzilla: democràcia. Vàrem dimitir tots, vàrem convocar eleccions i els veins vàren decidir. Això és exactament la democràcia.

Ara veig una situació semblant. Desitjo sincerament que totes les candidatures unitàries s'uneixin. Però si no ho fan, tranquils que ja ho pagaran. El que cal és seguir-les de prop, vigilar quina actúa d'una forma més democràtica, més noble, quina defensa els interessos que nosaltres volem realment i votar-la. I la democracia farà la resta. I si no toca a la tardor, doncs a fer més consultes i seguir lluitant. Això és la democràcia.

És més feina que votar una sola candidatura, però és el que ara toca fer. No podem amagar-nos sota el crit de la unitat.

(Aportació a Can Borrel, Arenys de Munt, 31 de juliol de 2010, a la presentació de Solidaritat Catalana al Maresme)

Vegeu també:
Quan la unitat no fa la força. Salvador Cardús